l'article

Temps
Durada i successió de les coses, considerada com a transcorrent d’una manera contínua i uniforme i que hom mesura per fenòmens successius esdevinguts a intervals regulars, com el cicle solar, el cicle lunar, el curs de les estacions etc.
Definició de l’Enciclopèdia Catalana


En el Sistema Internacional hi ha una sèrie de mesures que divideixen el temps en unitats. El sistema d'hores i minuts utilitzat habitualment en la vida quotidiana es basa en el segon: un minut són 60 segons, i una hora 60 minuts. El calendari s'estructura en dies, mesos, i anys.
Wikipèdia



Científics i filòsofs de diferents camps i de totes les èpoques s’han esmerçat en definicions i explicacions del concepte de temps. Segons els pensadors antics el problema del temps és una aporía, un problema lògic amb un camí de difícil sortida, on la dificultat principal la trobem en el llenguatge; tots percebem el temps, com avança, entenem el dia i la nit, i que la vida comença i acaba -el pas del temps és el que dona sentit a l’existència-. Les convencions del llenguatge sempre ens porten a conflictes.

Aristòtil diu que el temps és “la mesura del moviment segons l’abans i el després”; on el més important és l’”ara”, el temps està format d’”ares”; això vol dir que té parts, i cada part es defineix en comparació amb la part anterior i la posterior això vol dir que el temps és divisible. Però, és divisible? Les parts formen el tot...un tot que és infinit... De manera lògica pensem que aquestes parts són dies i nits i dies...

En aquella època el temps era entès com un cicle que es repetia, després d’una estació en venia una altra, i quan havien passat les 4, tornava a començar.El destí regeix el que vindrà després, en un procés infinit que no deixa lloc a la creativitat ni a l’esperança. Segons Plató, el temps és “la imatge mòbil de la eternitat”. És la famosa idea de l’etern retorn.
Els profetes judaics trenquen aquesta idea fatalista introduint la idea de l’esperança, en un temps lineal on hi cap la idea d’evolució, s’entén el pas del temps com un camí cap al futur, on podem dedicarnos a millorar, perfeccionar, i canviar el món. S’introdueix la idea de procés!

En l’època moderna científics com Newton estudien el temps des d’un punt de vista matemàtic, descartant la subjectivitat, tenint-lo com un valor absolut i vertader; el temps només és una magnitud, i el poden medir precisament mitjançant els rellotges. Tornen en certa manera al determinisme antic, ja que tantes mesures els permet preveure molts esdeveniments.
Però el moment més interessant per mi, arriba amb Einstein, que uneix per sempre més el temps i l’espai, fent del temps la quarta dimensió: altura, longitud, profunditat i temps.


Un experiment molt interessant quan parlem de temps, és la fotografia. Quan fem una foto, el que estem fent és il·lustrar, capturar un instant, i dins d’aquest instant hi ha un lloc, una acció, unes coses... Congelem un “ara”!
John Berger ho explica així: “Una fotografia detiene el flujo del tiempo en el que una vez existio el suceso fotografiado. Todas las fotografias son del pasado, no obstante en ellas un instante del pasado queda detenido [...]”[1]



Lluny d’explicacions científiques la percepció del temps és subjectiva per més que hi hagi rellotges, calendaris i cronòmetres el pas del temps és diferent per a cadascú, els rellotges i calendaris només ens posen d’acord en un ordre comú perquè ens puguem entendre.
El que realment conta en el dia a dia, és la percepció que en tenim.De què depèn? De l’ocupament d’aquest temps, de l’estat d’ànim, de les presses... Per exemple el mateix trajecte en tren depèn de l’hora el facis, de què vagis a fer, si vas sol o acompanyat, si estàs cansat, o tens pressa o llegeixes... el percebràs més llarg o més curt, encara que el rellotge et digui un temps determinat. Mentrestant, les persones que t’envolten el percebran també diferent a tu.

Hi ha moltes expressions quotidianes i frases que utilitzem habitualment que parlen del temps, evidentment no s’han d’interpretar literalment perquè perden el sentit, però si ho fem prenen connotacions ben curioses, ja que apliquem a un concepte abstracte accions que només es poden fer sobre conceptes concrets :
“tenir/no tenir temps” no és mai ben bé que no tinguem temps, potser és que tenim massa coses a fer. d’altra banda, on el guardem el temps? a la nevera?
“perdre/aprofitar el temps” aprofitar-lo encara el podem aprofitar a base de treure’n el màxim profit a parer de cadascú, però perdre’l em sembla que - tot i ser-ne jo una experta -, és una expressió estranya. Imagina’t que et cau un quart d’hora de la butxaca...
“anar contratemps” malament si volem anar en contra del temps, doncs el temps no perdona
“aturar el temps”
“fer més hores que un rellotge”
“tres quarts de quinze” allà on no hi ha temps
“buscar/trobar/sobrar temps”
“ el temps és or” per descomptat que l’hem de valorar, doncs a pesar del que sembla no el podem comprar enlloc, i tendeix a passar volant
“ atemporal” que no té temps!
“el temps no perdona””
“el temps tot ho cura”
“el temps esborra”...

Hem fet moltes coses per controlar-lo i per fer-lo habitable. Però sembla que sempre se’ns escapa. L’hem tancat dins els rellotges, i ni quan s’han quedat sense piles s’ha aturat el seu caminar.
I és que sovint ens sembla que el temps va molt depressa, oi? (Curiosa expressió també) i sobretot des de que el temps és car.
El transcurs natural del temps es divideix en dies i nits. Hi ha quatre estacions –en perill d’extinció-, estiu hivern primavera tardor, i tot això ens ha ajudat a saber on vivim, marcant-nos el ritme de vida, normalment. Almenys és com els nostres avis vivien (amb la llum del dia i la foscor de la nit.)
Però tot de cop va arribar l’electricitat i la industrialització, i el temps es va equiparar a la productivitat. Horaris laborals desajustats a ls naturals. Aleshores el temps es converteix en mercaderia, i els treballadors els productors d’hores.
Actualment l’acceleració és tant gran que hem forçat el ritme natural dels esdeveniments, ens superen.
“Després del segle de les llums (sciècle des lunmières), hi ha el de la velocitat de la llum, i ben aviat el de la llum de la velocitat, el nou segle”. “partint de l’home biològic hem arribat a l’home virtual”[2]
Anem a velocitat de la llum, però el nostre cos no ho resisteix, la nostra vida se’n ressenteix.






Bibliografia i webs:

Enciclopedia Catalana, edició de 1989, impressió de 1994. entrada temps, vol.22

Otra manera de contar John Berger, Editorial Gustavo Gili, Barcelona 2007



http://www.utp.edu.co/~chumanas/revistas/revistas/rev17/carvajal.html

http://www.tendencias21.net/tempus/5-El-Ahora_a7.html

[1] John Berger, Otra manera de contar p.86 Editorial Gustavo Gili 2007
[2] Citacions de Paul Virgilio, en el text de Pilar Bonet “llegint Paul Virilio en les imatges de Aernout Mik”